La Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors a la Vila d'Amer

La devoció a la Mare de Déu dels Dolors, que manté viva la seva Venerable Congregació, és una de les més arrelades a la vila d' Amer, amb una tradició de més de tres-cents anys.

Malauradament, els documents d'aquesta Congregació es van perdre a principis de la guerra civil, l'any 1936, i es fa difícil, avui, esbrinar amb certesa i fidelitat documental els seus orígens.

Tenim, però, el valuós testimoni de Mn. Josep Teixidor (1922-1978), fill d' Amer i enamorat de la Mare de Déu dels Dolors. L'any 1949, la vila d' Amer va celebrar el mil·lenari de la consagració de l'església del seu Monestir de Santa Maria, avui parròquia. Per preparar aquesta efemèride, a partir del desembre de 1948 es va publicar un fullet, suplement del full parroquial, que es titulava "Milenario". En el "Milenario" número cinc, corresponent al mes d'abril de 1949, Mn. Teixidor ens diu:

"El dia 26 de juliol de 1936, de la rosassa central de la parròquia, sortia gran quantitat de fum i flamarades: l'orgue de l'església, cremava. En el floró central de la trompeteria es llegia: "Any 1910".  Recordava l'any de la seva restauració, i que fou el fruitvisible de la solemne commemoració del dos-cents aniversari de la fundació de la Congregació dels Dolors. Un pergamí col·locat dintre l'orgue recordava els noms dels que havien ajudat a la seva restauració".

Tenim la certesa, doncs, que la “Venerable Congregació de Nostra Senyora dels Dolors d' Amer” (així és com s'anomena) fou fundada l'any 1710. En desconeixem, però, altres detalls i la normativa del seu funcionament en els orígens.

Faltaven encara vint-i-set anys perquè el papa Benet XIII fes extensiva a tota la cristiandat la festivitat de la Mare de Déu dels Dolors, el divendres de Passió.

Continuem llegint a Mn. Teixidor: “S'han conservat fins avui els noms dels principals membres de la Congregació: Corrector,  Subcorrector i Prior. El Corrector era sempre l'Abat i, en cas de vacar, ho era el Prior del Monestir. El Prior de la Congregació ho era per un bienni i, alternativament, ocupaven aquest càrrec, un seglar, de la vila o de la vall, i un eclesiàstic. Aquesta alternança s'observava rigorosament”.

Així doncs, la Congregació naixia sota la tutela dels benedictins i,  per tant, amb independència total de la parròquia, que ja aleshores, per el culte, compartia el temple del monestir amb els monjos. Feia cinquanta-tres anys,era el I657, que parroquial de Sant Miquel havia estat volada per les tropes de Felip IV, essent abat del monestir Andreu Port d' Osseja (o Andreu Pont), qui de 1647 a 1650 fou diputat i, per tant, President de la Diputació del General de Catalunya.

Segons comenta el Dr. Jaume Marquès i Casanovas en el seu treball sobre el Monestir d' Amer i publicat en els Annals de l' Institut d'Estudis Gironins l'any 1970, l'Abat Joan Antoni Climent, que ho fou de 1675 fins el 15 de febrer de 1701, en que morí, és enterrat a la capella dels Dolors on, efectivament, encara avui es pot veure la làpida sepulcral, junt amb la de l'abat Gaspar de Queralt i Reart, que morí el 1772.

De 1690 a 1697, tingué lloc la guerra del francès i el monestir d' Amer fou novament saquejat, ara per les tropes del país veí, concretament el dia 16 de juny de 1696. Després d'aquests desastres, es va reconstruir el monestir, ampliant-lo amb noves dependències. Les runes de l'església de Sant Miquel, van quedar abandonades i, molt probable, deurien servir per fer noves construccions a 1a vila. En el seu lloc ha quedat una plaça, de perímetre irregular, que porta, encara avui, el nom de l'antic Patró i protector de la vila, Sant Miquel.

A finals del segle XIX, la capella fou ampliada tal com es pot veure actualment i es canvià la posició de l'altar i de les tombes. L'altar era barroc, del segle XVIII, i la imatge de la Mare de Déu anava vestida; per tant, només el cap i les mans eren de fusta tallada.

Reprenem ara, el testimoni de Mn. Josep Teixidor en el full "Milenario". Cita un text, però no ens en diu la procedència: “A la matinada hi ha moltes confessions tenint cuidado la Congregació de fer venir confessors. Hi ha comunió general. Canten un solemne ofici amb el Santíssim present i Vespres i Completes amb bordons”. “Està posat que en cas d'extingir-se la Congregació (lo que Déu no permetia) resti sempre el censal i renda per fer celebrar cada any dit ofici. A la tarda hi ha sermó. Al toc de la primera Ave Maria se comença la processó en la qual es porta l’ imatge de Maria Santíssima Adolorida per quatre congregants amb vesta. El guió que porta el Prior, va davant; en dita processó hi ha molts improperis....i moltíssimes atxes....i amb cl temps s'espera que tots en portaran. I  és processó de molta quietud i compassió".

Fins aquí el testimoni que ens transcriu Mn. Josep Teixidor i que, avui per avui, no en tenim d'altre que ens pugui assabentar de com transcorregueren els primers dos-cents anys de la Congregació.

Es de suposar que el 1835, després de la exclaustració dels monjos, les coses deurien canviar una mica, però la Congregació va continuar mantenint una curiosa independència econòmica de la parròquia, sota la tutela del Sr. Rector que assumia les funcions del desaparegut Corrector. Desconeixem , per altra banda, quan es va crear la branca rectora femenina: ens referim a la Priora, Congregantes i Postulants.