Antecedents històrics

La vida cenobítica apareix ben aviat en la història del cristianisme. Tal vegada degut a les persecucions a que eren sotmesos els primers cristians, els qui buscaven la perfecció segons els consells de Crist, anaren cap els deserts d'Egipte i així sorgiren els anacoretes, com Sant Pau Ermità (mort l'any 341) i Sant Antoni Abad (250-356).

Precisament la biografia d'aquest últim escrita pel seu amic Sant Atanasi, Patriarca d'Alexandria, vers l'any 360, donà un impuls considerable a la difusió i pràctica de la vida cenobítica.

Uns anys més tard, a cavall dels segles V i VI, la figura de Sant Benet de Núrsia, mort després del 547, amb la seva regla començà a fundar cenobis i a posar ordre a moltes comunitats que vivien sense una obediència concreta. Fou el S.IX el de l'apogeu dels grans monestirs benedictins d'Europa. A partir del segle X es quan sorgeixen les grans reformes com les de Cluny, de Gorce , més endavant la de Sant Bernat (cistercencs amb l'hàbit blanc) i altres.

La puixança econòmica d'alguns monestirs va fer perdre, en molts de casos, l'esperit de pobresa que centrava la vida cenobítica segons la voluntat de Sant Benet com a revulsiu, sorgiren en el S.XIII, les ordes mendicants: Sant Francesc d'Assis (1182-1226) fundava els Franciscans i Sant Domingo de Guzmán (1170- 1221) els Dominics.

La normativa del papa Innocenci III en el Concili Laterà IV (1215), provocà la proliferació de noves ordes i sorgiren comunitats; a vegades pintoresques, que poc tenien a veure amb l'esperit d' Innocenci III.

Uns anys més tard, el papa Gregori X, convoca el concili general de Lió II, que es celebrà del 7 de maig al 17 de juliol de 1274. Era el 14è concili ecumènic i un dels més importants dintre la història de l'Església, en quan al nombre d'assistents, la singularitat i ampul·losa organització. Hi assistí el rei Jaume I de Catalunya - Aragó per parlar del llastimós estat en que es trobaven els Sants Llocs de Terra Santa. No hi pogué assistir Sant Tomàs d' Aquino, doncs morí el 7 de març d'aquell any. El que sí hi assistí, i per cert morí durant el concili, fou el Doctor Seràfic, Sant Bonaventura.

A fi de fer front al descontrol de les ordes religioses de l'època, en la sisena i última sessió del concili, els pares conciliars redactaren el decret de supressió de totes les ordes religioses creades després del concili Laterà IV (1215). Les que volguessin reprendre la vida cenobítica, havien de fer-ho amb unes condicions molt concretes i restrictives.

Quedaren exempts de la supressió: els Franciscans, els Dominics, els Celestins i els Servites com és obvi, continuaven vigents l'Orde Benedictina amb totes les seves branques, doncs ja foren regulades per l'anterior concili Laterà IV.

L'orde mendicant dels Franciscans fou fundada per Joan Bernardone que després prendria el nom de Francesc d'Assis. Nasqué a Assis el 1182 i morí en la mateixa ciutat el 4 d'octubre de 1226. Fou canonitzat pel papa Gregori IX, el 1228 dos anys després de la seva mort. Aquesta ordre obtingué el beneplàcit verbal del papa Innocenci III el 1210 i el 1215, en el concili Laterà IV, obtenia l'aprovació per escrit. En l'orde primer, Fra Menors, hi ha els Franciscans, els Conventuals i els Caputxins. En l'orde segon, les Clarisses i els Concepcionistes i en l'orde tercer, el Terciaris franciscans, seglars i religiosos terciaris. El 1217 s'establiren a Lleida i el 1225 a Vic.

E1 Dominics foren fundats per Domingo de Guzmán, nascut a Caleruega (Castella la Vella) el 1170 i mort a Bolonya (Itàlia) el 6 d'agost de 1221. Fou canonitzat per el papa Gregori IX el 1234. Sant Domingo va fundà el 1212 una comunitat de canonges regulars per difondre la devoció del rés del Sant Rosari. El 1217, el papa Honori III aprova la comunitat i té lloc la professió dels 16 primers frares. El 1220 es transforma en orde mendicant i el 1241 amb intervenció de Sant Ramon de Penyafort, es redacten les constitucions definitives; el 1221 els dominics s'estableixen a Catalunya. Dominic fou Sant Vicent Ferrer, famós per la seva polèmica intervenció en el Compromís de Casp (30 de juny de 1412) donant suport al pretendent castellà, Ferran d'Antequera, a la corona catalana - aragonesa. L'any 1856, el dominic Francesc Coll i Guitart (exclaustrat el 1835 i dedicat després al ministeri parroquial) funda a Vic les Dominiques de l'Anunciata, congregació femenina al servei de l'ensenyament i la beneficència. El Pare Coll fou beatificat per el papa Joan Pau II el 1979.

L'Orde dels Celestins fou fundada pel frare Pietro del Morrone. En principi seguien la regla proposada per el papa Urbà IV (1200-1264) però més tard es vincularen a la regla benedictina. Aquesta orde desaparegué a principis del S.XIX (1810). Deuen el seu nom a la curiosa història del seu fundador, Pietro del Morrone (1209-1296), que als 85 anys fou elegit papa i regnà durant cinc mesos amb el nom de Celestí V. Efectivament, et 4 d'abril de 1292 moria el papa Nicolau IV i els cardenals electors,degut a fortes divisions internes, no es posaven d'acord per elegir nou papa. Transcorreguts quasi dos anys de Sèu vacant, el bisbe de Túsculo i cardenal Boucamace diu a la resta d'electors que, si no elegeixen successor de Pere ben aviat, la ira de Déu es manifestarà de manera terrible, segons ha sigut revelat a un "sant baró". Aquest "sant baró" no era altre que Fra Pietro del Morrone. Llavors tots van posar els ulls en aquest humil frare, que ja tenia fama de santedat í de fer miracles i signen el decret elegint-lo papa per unanimitat.

Un cardenal, tres bisbes i dos notaris de la Santa Seu anaren a la cel·la de fra Pietro, vora Sulmona, a donar-li la bona nova; el pobre home no s'ho acabava de creure però una vegada llegit el decret, s'encomanà a Déu i, plorant abundosament, acceptà la proposta. Dalt d'un burro, pobrament vestit, amb una barba llarga i descurada i emmagrit pels dejunis, anà a la ciutat d'Aquila on fou consagrat papa amb el nom de Celestí V; era el 5 de juliol de 1294. No hagué de transcórrer massa temps per veure que allò no era per ell i el 13 de desembre del mateix any, abdicà. El 24 de desembre fou elegit papa el cardenal Benedetto Gaetani amb el nom de Bonifaci VIII. Compadit de fra Pietro el va retirar al castell de Fulmone, a la Campania, on morí en olor de santedat el 1296. Pocs anys després fou canonitzat.

Com a data curiosa, l'any 1408 el rei de Catalunya i Aragó Martí I l'Humà, durant uns anys, confià als Celestins el culte a la Capella del Palau Reial Major.